El tren de Bagdad

Portada d'El tren de Bagdad

Ho diu el poeta: "L'enyor és un peix que es contorsiona al bec punxegut d'una grua". Tot fent equilibris amb la llengua, practicant l'alquímia amb les paraules, el poeta Manuel Forcano ens convida a fer un viatge amb destinació a Bagdad. Tria el tren, mitjà de locomoció fet, en certa manera, a la mida humana on les relacions entre les persones semblen, a priori, més fàcils. O, si més no, possibles. Escriu Forcano: "L'amor és una mena de velocitat: amb la carícia, un paisatge monòton esclata de sobte en el verd d'hortes amb aljubs, i al cim de la palmera veus com arrenca l'ibis blanc el vol."
De fet, i quan anem introduint-nos en el quadren de viatge d'en Forcano, ens adonem que el que realment fa el poeta és un viatge cap al seu interior. Viatge colorista, polícrom, documentat en el territori amb unes pinzellades que ens permeten conèixer els indrets per on passa el convoi. És, en certa manera i salvant les distàncies, un viatge de reafirmació, de creixement personal. D'altres, com Kavafis amb la seva Ítaca, o molt abans, Homer i la seva Odissea, també van conrear aquest camí cap a l'interior d'un mateix. Un sender, d'altra banda, que tots hauríem de conrear.
El poeta pren el tren de Bagdad, amb estacions a les terres d'Etiòpia - Etiòpica -, Nil - Nilòtica-, passa pel cafè Sàhel d'Alep, es passeja per terres sudaneses - Sudànica -, visita Beirut i acaba el viatge a Membih. Viatgem amb ell, deixem-nos endur pels paisatges de tota mena, inclosos els humans, per on trancorre aquest convoi especial.
Per acabar, un vers manllevat al poeta:
"quanta primavera pot suportar un cos?"

El Tren de Bagdad està publicat per Edicions Proa. L'obra va ser guardonada amb el premi Carles Riba 2003.